El despertar, considerada una de les novel·les precursores de la gran literatura del sud dels Estats Units, és el relat central d’aquest recull i narra la història d’Edna Pontellier, una dona de classe burgesa que viu una vida còmoda i respectable a la Nova Orleans del segle XIX, dedicada al marit i als fills. Però darrere d’aquesta façana aparentment plàcida s’hi amaga una dona decidida a ser lliure i independent i, quan una passió amorosa l’arrossega a un món ple de sensacions noves, olors torbadores i passejades plenes de possibilitats, no dubta a deixar-se arrossegar. Quan es va publicar l’any 1899, aquesta història sobre el despertar sexual i espiritual d’una dona va ser titllada de sòrdida i immoral, i Chopin va caure en l’ostracisme literari. Però la varietat dels contes mostra l’enorme talent narratiu de l’escriptora, que va ambientar els seus relats i novel·les a la Louisiana rural, però alhora va plantejar temes d’absoluta modernitat, com el qüestionament de la jerarquia social, les distincions arbitràries de classe, la cultura del sud dels Estats Units, la institució del matrimoni, l’adulteri o la desigualtat entre homes i dones.

Colum McCann, guanyador de diversos premis literaris i escriptor reconegut arreu del món, ha exercit durant vint anys de professor d’escriptura creativa a Nova York. A partir de la seva experiència en el terreny literari, i també en el docent, ens brinda cinquanta-dos assajos curts, cinquanta-dues cartes a joves escriptors —seguint les passes de Rainer Maria Rilke— sobre l’ofici d’escriure, des del lloc on escriure, com encarar la pàgina en blanc, la dedicació i la constància o la importància de la primera frase fins a com triar un agent literari, què demanar de la relació amb un editor i com gestionar els crítics literaris. Cartes a un jove escriptor és un recull il·luminador i elegant, clar, útil i precís, un homenatge al poder del llenguatge i una crida al compromís ineludible amb l’ofici.

Som a Copenhaguen l’any 1968. La Lise, autora de llibres infantils, casada i amb tres criatures, comença a sentir-se assetjada per cares sense cos i veus estranyes. Està convençuda que el seu marit, que li és infidel, la deixarà, i que hi ha gent que conspira per fer-li mal. I, sobretot, té por de no ser capaç de tornar a escriure mai més. Però quan finalment cau en un infern de pastilles i hospitals psiquiàtrics, la Lise es planteja si la bogeria, al contrari del que se sol pensar, no serà en realitat la millor manera de sentir-se lliure, d’escapar d’una realitat que se li fa insuportable. Basada en la seva vida, que l’autora va relatar esplèndidament al volum de memòries, Trilogia de Copenhaguen, Les cares és una novel·la breu, intensa i commovedora que explora la bogeria des de dins, amb tota la vivesa i intensitat de l’experiència viscuda.

«Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però mirant els negatius del carret he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble Sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Perquè podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu... Era algo que... En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida.»

La Gaia neix en una família pobra ofegada de problemes: la mare, l'Antònia, és una dona lluitadora i orgullosa, de caràcter fort i intransigent, que té cura tota sola del marit discapacitat i dels quatre fills, el primer dels quals va tenir quan era tot just una adolescent. És una mare omnipresent, dominant i implacable, i ensenya els fills a lluitar i a no tirar mai la tovallola, a anar sempre amb el cap ben alt i no abaixar la guàrdia. Així creix la Gaia, pèl-roja i rabïuda com la mare, desconfiada i sovint cruel, saltant d’un pis a un altre i enfrontant-se cada dia a un món que no té res per oferir-li ni l’acceptarà mai. L’aigua del llac no és mai dolça és una novel·la d’iniciació colpidora i dura, plena de ràbia, violència i bellesa, narrada amb una prosa elegant i precisa i una llengua acurada, sovint poètica i profundament sensible.

La Lucie té tretze anys i ja no pot més. No suporta viure un dia més a casa seva amb en Michi, el nou nòvio de la seva mare que ha capgirat el fràgil equilibri familiar amb les seves notetes d?autoajuda tretes d?internet i els seus monòlegs interminables. El seu germà Janni està raríssim i, per postres, la mare li ha demanat que li cedeixi l?habitació a en Michi. Està decidit: vol independitzar-se i anar-se?n a Berlin a viure amb la Bernie, l?única parella de la seva mare que realment valia la pena. Ara només li falta reunir els diners, i quan veu un anunci de feina molt ben pagada com a passejadora de gossos sent que li ha tocat la loteria. Però resultarà que l?anunci no és el que sembla, i la Lucie viurà una aventura espectacular que li farà veure la fina línia que separa la realitat de la bogeria absoluta. La Lucie és una heroïna meravellosa i inoblidable, desacomplexada, valenta i amb tot el coratge que cal per atrevir-se a ser diferent.

A El barret del mag, en Mumin, l?Snusmumrik i l?Sniff emprenen una nova aventura. Al cim d'una muntanya, troben un misteriós barret negre que resulta tenir poders màgics. Tota criatura o objecte que toca el barret es transforma: les closques d'ou poden convertir-se en núvols on et pots asseure i jugar, la casa dels Mumins pot convertir-se en una selva o l?aigua convertir-se en suc. Molt divertit, no? Però la màgia no sempre surt com un desitjaria.
Una història meravellosa i emocionant d?un estiu que la família Mumin no oblidarà mai.

La retòrica de la llibertat, tan sovint lligada al ultranacionalisme i als crits amenaçadors a favor de la unitat, o simplement centrada en moments puntuals i èpics d’alliberament col·lectiu, pot arribar a encendre tant com a crear rebuig. Per a uns és la clau de la nostra autonomia, justícia i benestar; per a d’altres, la paraula llibertat ha perdut vigència i sentit. L’obsessió amb el concepte ens fa millors, i més lliures, o, en canvi, és el reflex d’un nihilisme galopant? A partir de material molt divers, des de teoria crítica fins a cultura popular passant per les intimitats i intercanvis de la nostra vida diària, Nelson en planteja les complexitats en quatre blocs separats —l’art, el sexe, les drogues i el clima— i analitza com pensem, experimentem o parlem de la llibertat segons les circumstàncies que ens envolten o les condicions del nostre dia. Per a Nelson, el fet de reflexionar públicament sobre temes tan candents com el llegat pertorbador de l’alliberament sexual, les paradoxes doloroses de l’addicció o la desesperació davant de la crisi climàtica és un exercici de llibertat, una manera de bastir fortalesa, coratge i companyonia entre les persones. Sobre la llibertat, que combina experiència pròpia i una sòlida base intel·lectual, és un llibre estimulant i necessari.

Maria de França, indomable i rebel, és expulsada de la cort d’Elionor d’Aquitània amb tot just disset anys i enviada a Anglaterra per fer-se càrrec d’una abadia empobrida, devastada per la gana i assetjada per les malalties. Les condicions de vida hi són duríssimes i la Maria s’enyora terriblement de casa. Però, a poc a poc, la vida col·lectiva i compartida amb les monges, l’efervescència de la natura i un seguit de visions místiques l’ajudaran a trobar l’equilibri i la força per encarar-se a un món hostil, governat per homes que condemnen l’ambició, el poder i la llibertat femenines. Sensual i salvatge, vital i poderosíssima, tan èpica com íntima, i profundament original, Matrix és una novel·la corprenedora i lluminosa, captivadora, que tracta qüestions com la sexualitat i la passió amorosa, l’amistat indestructible entre dones i el poder de la força col·lectiva.

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nordamericana del segle XX, una articulista d?energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No m?enrecordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna. Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de ?moments senils? ?o, com en diu ella, ?moments Google??, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d?observacions autèntiques i encertadíssimes, No m?enrecordo de res és un recull deliciós i punyent d?una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.
?Tots els assajos de Nora Ephron (quina dona més llesta, feminista i estupenda) són genials. Ephron és una gran senyora, i una analista intel·ligent de la societat contemporània?, Isa Calderón